viernes, 13 de noviembre de 2015

Jabón lagarto



¡Otra vez elecciones!. Sin tiempo ni para respirar y enlazadas con las autonómicas y municipales, a finales de Diciembre nos toca volver a votar (o no) para elegir al gobierno central. Codazos para entrar en las listas, las mejores sonrisas del universo, las poses forzadas, la lengua quieta y a mesurar las palabras para no significarse demasiado. Todo con un fin, conseguir el acta que puede significar un cambio en la política estatal, o mantenerla, todos para medrar cuatro años más.

Con la maquinaria en marcha y la cohorte de gregarios, cual equipo ciclista en el Tour, intentan convencernos de lo que harán, de lo que derogarán y de lo que pasará si les votamos, como vulgares aprendices de Sandro Rey, futurólogos sin más ideología que la poltrona, el salario público y las dietas. Vulgares aprendices de Merlín engañados por sus propios palmeros con el fin de engañarnos a nosotros para poder conseguir sus objetivos.

Pero los votantes no somos tontos, ya sabemos de que va esto y tenemos claro que la opción esta vez va a pasar por superar la prueba del jabón lagarto, es decir, han de llegar limpios y brillantes, sin cargas ni mochilas, con las manos abiertas y dialogantes, sin complejos ni prejuicios o el desastre será estrepitoso. Para todos. Para los que están y para los que quieran estar. Y para todos los enchufados que aspiran  a crecer a la sombra de una cara bonita o de una consigna vacía.

Tengo confianza en las personas y sé que no nos vamos a equivocar, que esta vez toca "galopar, hasta enterrarlos en el mar" y que, a partir del mes de Enero ya nada volverá a ser igual porque habremos dejado atrás una pesadilla que lleva años repitiéndose en ciclos de cuatro. Ya saben, jabón lagarto.

Juan M. Segarra    Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

lunes, 5 de octubre de 2015

Activisme i política





De vegades es confon la militància política amb el sotmetiment a unes determinades normes establertes des de la direcció d'una organització, les quals serveixen pel normal funcionament de tot un engranatge, però que a la fi no representen més que les línies mestres del que realment es vol aconseguir, és a dir, dins dels partits encara queda marge per a l'activisme.

Pretendre normativitzar sense fi ens fa més pobres intel·lectual i, sobre tot, políticament. M'explique, cap norma té el vistiplau de totes les persones, tota norma pot ser rebatuda o revocada, tant per injusta, com per inútil, però inclús aquelles que han tingut una gran acceptació o èxit en el seu moment, amb en el temps, han de corregir-se o modificar-se per actualitzar-les adequadament. En aquests punts entre l'activisme polític, en els punts de sacsejar consciències i teixir xarxes de solidaritat transversalment, per derogar normatives reaccionàries o modificar aquelles que són obsoletes.

Tot això és més complicat si pertanys a un o altre partit, per allò dels recels, de la desconfiança i de l'ortodòxia que s'instal·la entre els aposentats culs d'aquells, que han oblidat els moments en els quals també contaven com a activistes, més que com a polítics. És hora, per tant, de fer memòria a totes i tots, de les raons per les que estem ací. Tornar la veu al poble ha de ser una obligació, recuperar la dignitat de la política mitjançant l'activisme ha de ser una referència, aconseguir el somriure de les persones i la seua felicitat, és la meta.

Per dignificar als activistes, per ser la veu dels que no tenen veu, pels treballadors i treballadores que han caigut en la desesperança, per lluitar per a que la igualtat i la justícia vagin de la mà; vull ser una de les persones escollides per a representar al poble valencià, en la llista que la Coalició Compromís en la demarcació de Castelló presente pròximament al senat. Per cert, una institució en la que cal molt més d'activista i molt menys de conformista. Per endavant, gràcies a totes i tots.

#ActivismeEnEstatPur

Juan Manuel Segarra.  Coalició Compromís.

jueves, 5 de marzo de 2015

Del chichi y los farolillos




"No tengo el chichi pa farolillos", la frase está sacada de la famosa serie "Aída" y puede servir para entender la evolución en el tiempo de la sumisión que la mayoría de mujeres han padecido en un mundo heteromasculinizado.
Del famoso entre nuestras mayores, "me duele la cabeza", hemos pasado con el tiempo a la citada expresión, que, de alguna manera refleja (de manera soez) el progreso, que las mujeres han conseguido plasmar en sociedades mayoritariamente dominadas por el patriarcado (también en la comunicación verbal).
Pero hete aquí que en mitad de un cambio de roles, al comienzo del más difícil todavía, que consistía en conseguir que la correlación de fuerzas cambiara de manera inequívoca, para la consecución de una auténtica feminización en todos los ámbitos de la vida, nos llegó la crisis y, en este campo, también hemos retrocedido en el tiempo, vete tu a saber hasta que época de la historia.
Hemos retornado a sueldos infames, a recortes en derechos y libertades, a desprotección social, independientemente del género de cada cual, pero el caso de la mujer aún es mas sangrante, con una brecha salarial que se agranda, sí en el siglo XXI se agranda, con una discriminación positiva prácticamente inexistente y con una criminalización del derecho a ser madres, o no, que recuerda períodos muy oscuros de la humanidad. Hoy tiene mas sentido que nunca la expresión, nos quieren sumisas y en casa.
Ya hemos visto que no tienen pudor, que no tienen vergüenza en aplicarnos las recetas mas duras para "rescatarnos", dicen, pero parece que mandarnos a casa, coartar nuestra libertad y sacarnos, literalmente, del mercado laboral, para que, bajo llave, dejemos de reclamar lo que es nuestro, dejemos de intentar ser iguales a ellos, es apreciado como algo "natural" o "pasajero", nuestra manera de contribuir a mejorar un sistema, que, sin nosotras, estará condenado a ser injusto por los restos. Toca ya decir basta, toca decir, "oigan, esto se ha acabado" y toca decirlo ya, hoy mejor que mañana, o pasaremos del chichi y los farolillos al dolor de cabeza y la sumisión eterna.

Juan Manuel Segarra.   Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

miércoles, 5 de noviembre de 2014

Enderrocaments Iglesias





Portem gairebé 40 anys convivint a la casa de la democràcia comuna, una casa que va ser reformada a partir de l'estructura de la fosca mansió que el dictador ens va deixar en morir. Aquesta casa, els plànols de la qual van ser realitzats per insignes arquitectes de l'època, ha sofert diverses reformes o retocs, pels quals, fonamentalment, s'han contractat a dues constructores conegudes per tots, que han alternat les seves reformes en el temps, para, suposadament dotar-la de major lluminositat, millor aprofitament de l'espai, nova redistribució interior, etc. Òbviament aquestes dues contractes tenen el nom de PP i PSOE.

I, veritablement, s'han fet coses, en la seva majoria en la façana, la qual ha anat canviant de color amb el pas dels anys, del blau fosc va passar al roig, després al blau cel, al rosa pal, per acabar, en l'actualitat en un gris amb tints negres, per deixadesa o falta de pressupost, qui sap...
Però del seu interior poc sabem, mes allà de les fotos que ens envien o de les coses que ens expliquen els contractistes, que si un envà per allí, que si un canvi d'ubicació del bany de convidats, que si falsejar un sostre...però el que si veiem, és que per moltes reformes que es van fent de la casa, ningú ha vist on es dipositen els enderrocs, ni un sac, ni un contenidor en la porta, gens.

En l'actualitat, anem coneixent per mitjà de diversos habituals que han recorregut les seves estades, que al pati posterior d'aquesta vella mansió s'estan acumulant milers de sacs amb enderrocs, restes de reformes, mobles vells i altres desaprofitaments que fan insuportable l'ambient, que han clausurat la sortida posterior i que amenacen seriosament amb declarar l'edifici en ruïna.
Els actuals ocupants de la casa es mostren incapaces d'escometre qualsevol retoc estructural i segueixen acumulant rebles sense tirar gens a l'exterior; mentre, l'anterior empresa constructora s'ofereix voluntariosa para, ara si, escometre una profunda renovació des dels fonaments de tot l'habitatge.

Però els propietaris, que som tots nosaltres, ja no ho veiem clar, i, mirant altres empreses, hem descobert, que, pel mateix preu, hi ha una contrata d'enderrocaments que posa el solar a la disposició de tots, perquè construïm sobre el terreny una nova casa o adossats o unifamiliars o el que ens plagui.
Enderrocaments Iglesias, de nom comercial Podem, s'ofereix a demolir l'habitatge i a construir-la, ara ens correspon a nosaltres pensar si la construïm entre tots o deixem que els dels enderrocs facen aquest treball.

I en això estem...

Juan M. Segarra Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.

miércoles, 29 de octubre de 2014

Un domingo cualquiera



En la película “Un Domingo Cualquiera”, Al Pacino arenga a los jugadores de su equipo de fútbol, con un discurso motivacional que consigue revertir el sentimiento de derrota instalado en sus mentes y les catapulta hacia la victoria, insuflándoles el espíritu de lucha en equipo. Aquí está el vídeo y un fragmento del discurso.

https://www.youtube.com/watch?v=mDT0PV8jhlQ

“No sé que decir en realidad. Tres minutos para la mayor batalla de nuestras vidas profesionales. Todo se reduce a hoy, o nos curamos como equipo, o nos desmoronamos.
Jugada a jugada, pulgada a pulgada hasta el final. Ahora estamos en el infierno caballeros, creerme, y, o nos quedamos aquí dejándonos machacar o luchamos por volver a la luz. Podemos salir del infierno, pulgada a pulgada...
...En este equipo nos dejamos nosotros y cada uno de los demás por esa pulgada que se gana, porque cuando sumamos una tras otra, porque sabemos que si sumamos esas pulgadas, eso es lo que va a marcar la puta diferencia entre GANAR O PERDER, ENTRE VIVIR O MORIR. Os diré una cosa, en cada lucha, aquel que va a muerte, es el que gana ese terreno y se que si queda vida en mi, es porque aun quiero luchar, y morir por esa pulgada. Porque vivir, consiste en eso. Las seis pulgadas frente a vuestras caras. Yo no puedo convenceros de que lo hagáis, tenéis que mirar al que tenéis a vuestro lado, MIRADLE A LOS OJOS!, vais a ver a un tío dispuesto a ganarla con vosotros, vais a ver a un tío que se sacrificara por este equipo, porque sabe que cuando llegue la ocasión vosotros HARÉIS LO MISMO POR ÉL.
Eso es un equipo caballeros y… o nos curamos.. AHORA como equipo o moriremos como individuos.

Ahora… ¿Qué vais a hacer?”

Son reflexiones que deberían valer para entender lo que nos jugamos como sociedad, hacia donde queremos ir; si escoger el individualismo como apuesta para superar la situación de emergencia o crisis en la que nos encontramos, o, por el contrario, elegir el camino de la solidaridad, de ir todos a una sin dejarnos personas por el camino, intentando, cada uno de nosotros, en la medida de lo posible, aportar lo mejor de sí, para que el cambio no se quede en una mera declaración de intenciones, remar todos juntos para gestionar nuestra individualidad y no nuestro individualismo.

Empoderémonos para realmente cambiar las cosas, todos y todas somos necesarias, no va a haber otra oportunidad como esta en generaciones de conseguir cambiar el status quo vigente, de revertir a la sociedad el poder político real, apostando, desde la radicalidad democrática, por un modelo de organización social que sea ejemplo y espejo para cualquier pueblo del mundo.

No podemos continuar con una cascada de casos de corrupción como los que nos asolan, hemos de poner freno a la desvergüenza, a la humillación a la que nos somete un nutrido grupo de políticos, empresarios y manipuladores de la realidad, que han decidido por nosotros que no somos ciudadanos, sino súbditos; hemos de rebelarnos contra la resignación del “qué pasará mañana”, de una trama tapando a la siguiente, del “no hay nada que hacer”. Si, hay mucho que hacer, todo realmente está por hacer y sólo la ciudadanía puede conseguirlo. Para comenzar echémosles. Pongámonos manos a la obra, no queda otra.

Juan M. Segarra. Iniciativa del Poble Valencià. Coalició Compromís.


viernes, 10 de octubre de 2014

PROPOSTES DE FUTUR




Ara per ara i, en la meua opinió, els quatre reptes més importants als que ens enfrontem la societat occidental són: el benestar de les persones, la salut, l'obtenció d'energia i el màxim aprofitament dels recursos hídrics. D'aquesta forma, aprofitant la invitació del meu company Vicent Marzà a unes xarrades titulades “Converses de futur, propostes per transformar el País Valencià” vull fer una aportació i donar la meua visió al respecte.


En quant al benestar social i salut, ja vaig explicar (ací) quines van ser les raons d’entrar en Compromís i no en altra formació política. També he donat la meua visió (acíací i ací) de com es podria reactivar l’economia a nivell estatal per generar llocs de treball i reduir l’atur, principal causa de l’estancament que estem patint. Però a nivell local i comarcal també tinc una visió d'aquestos temes que m’agradaria compartir.


Com ja vaig dir, tot es fonamenta principalment en un canvi del model energètic actual. A nivell comarcal no tenim potestat per canviar lleis estatals però s’ha d’apostar per una reconversió del teixit empresarial basat en la construcció. Som líders mundials en transformació de silicats i vidres. Les empreses taulelleres tenen des de fa molts anys assumides tècniques com la cogeneració, però podrien, per exemple, dins del mateix camp de producció, produir semiconductors per elaborar plaques fotovoltaiques, sempre amb una legislació estatal que fera rendible aquesta conversió.


El mateix succeeix amb l’industria del vidre on podrien produir elements per la energia renovable oblidada per excel·lència i que s’ha de convertir en el principal recurs elèctric en pocs anys, la termosolar, òbviament. 


Açò pel que fa a nivell comarcal i de país. Pel que fa a nivell local. Les administracions han de caminar cap a la eficiència energètica. Un ajuntament com Benicàssim té un pressupost de 1095000 euros en llum i prop de 6000 euros en aigua, aquest últim pareix irrisori però ahí està. Aprofitar millor els recursos passa per invertir en canvis dels edificis fent-los més eficients energèticament amb moltíssimes propostes que no vaig a enumerar ja que hi ha molta bibliografia al respecte.


L’aigua esdevé cada volta més un ve escàs per tant s’ha de buscar una transformació de parcs per un millor aprofitament d’aquesta, també s’ha de crear una xarxa alternativa d’emissions pluvials amb dipòsits per recollir-la i després utilitzar-la en neteja, reg de parcs i altres usos que se’ns poden ocórrer. Aquestes mesures juntament amb la recàrrega artificial d'aqüífers han de garantir que les generacions venidores disposen d'aquest recurs esencial per la vida humana.

Altra possibilitat i, amb açò acabe, és la cogeneració a nivell local d’edificis. Les calderes de biomassa estan guanyant terreny i són cada volta més habituals, s’hauria d’estudiar com fer que produisquen electricitat que encara que intermitentment es pot utilitzar per les bombes dels dipòsits abans esmentats. Amb aquesta proposta faríem també un ús de les deixalles orgàniques que s’acumulen per tot arreu en Benicàssim.

Per tant al meu parèixer les administracions han de fer un esforç d'inversió pública en infraestructures que a curt/mig termini generen llocs de treball i al mateix temps produisquen un benefici i un estalvi a la ciutadania.

Diego Zaragozá. Compromís per Benicàssim.

lunes, 6 de octubre de 2014

LA PLAÇA DEL TRENET





La plaça del Trenet va ser impulsada per Manuel Llorca i va romandre tancada durant tota la legislatura següent (2007-2011) per, com ficava al cartell de la entrada, impagament de la Generalitat, com xiquets que s’enfaden si no tenen el que volen i fan pagar a la ciutadania per aquest fet.

Aquest és un lloc agradable per anar amb la família on es pot gaudir d’unes excel·lents vistes de Les Agulles de Santa Àgueda i veure una xarxa ferroviària a escala, amb l’estació, els túnels, magatzems, etc, a més, els diumenges de matí es pot passejar amb uns trenets per un preu simbòlic.

Per tant, la plaça es converteix en un dels principals atractius turístics patrimonials, un lloc de visita obligada per als amics que venen de fora i no coneixen Benicàssim.

En el començament de la legislatura, el Partit Popular es va proposar obrir-la (cosa que no requeria molta inversió, tot s’ha de dir, ja que consistia en obrir un pany i fer uns xicotets canvis de material que s’havia deteriorat amb el temps) i ara per ara es potser l’únic èxit positiu que se li pot atribuir a l’alcaldessa.

Tres anys després la plaça està igual, la font contínua sense funcionar, hi ha un muntó de trastos  que suposen un perill per als xiquets i els bancs del monticle estan trencats. Per tant, esta obertura s’ha limitat a realitzar un assegurança de responsabilitat civil per a poder cobrar als que pugen al tren.

Així, veig insuficients les millores realitzades en la plaça, trobe a faltar una millor conservació de materials que hi ha en ella (com el cas del canvi d’agulles), que s’arregle la font (cosa que donaria més atractiu encara a la plaça) i també podria obrir-se un quiosc per poder prendre algun refrigeri o comprar llepolies, encara que sols fora els caps de setmana que és quan més afluència de públic hi ha.

Diego Zaragozá.   Compromís per Benicàssim.